Urbanisme

Una societat mercantil va recórrer a la justícia ordinària l’acord de la junta de govern local d’un ajuntament andalús i va acordar l’execució de l’aval que aquesta li havia prestat en garantia de l’obligació d’urbanitzar un terreny en un polígon industrial.

Els tribunals van considerar que el termini de què disposava l’ajuntament per a exigir el pagament de les quotes d’urbanització havia prescrit, motiu pel qual van estimar el recurs de la societat mercantil i van anul·lar l’acord municipal, cosa que va deixar sense efecte l’execució de l’aval.

Llavors l’ajuntament va interposar recurs davant el Tribunal Suprem (TS) amb l’objectiu de determinar quin és el termini de prescripció del dret de l’administració per a liquidar les quotes d’urbanització.

El TS considera que, sense una previsió específica en la normativa urbanística sobre la prescripció d’aquestes obligacions, s’ha d’acudir al termini de prescripció de les accions personals que no tinguin assenyalat un terme especial, establert a la llei civil.

D’acord amb això, considera que el termini de prescripció aplicable en aquest cas és de cinc anys (quinze anys en obligacions anteriors a 2016). Per tant, estima el recurs, entenent que l’acord municipal impugnat s’ajusta a l’ordenament jurídic.