Lloguer turístic

Quan els estatuts d'una comunitat de propietaris incloguin la prohibició que els habitatges es destinin a l'exercici d'una activitat econòmica amb caràcter comercial, professional o empresarial, és coherent determinar que aquesta inclou l'activitat turística, no essent equiparable l'arrendament d'ús turístic amb l'arrendament d'habitatge, encara que impliqui per a l'arrendador l'obtenció d'un rendiment econòmic.

En aquests termes, el Tribunal Suprem va desestimar el recurs interposat pels propietaris d'habitatges dedicats al lloguer turístic en una comunitat, contra la sentència que considerava aquest tipus d'arrendament una activitat econòmica expressament prohibida en els estatuts de la comunitat, tot i que realment no la citaven literalment, sinó amb l'al·lusió genèrica de prohibició de l'“exercici d'una activitat econòmica”.

Els propietaris dels pisos turístics van argumentar que les limitacions al dret de propietat s'han d'interpretar sempre de manera restrictiva i, per ser vàlides i efectives, s'han d'expressar expressament.

Per a la comunitat de propietaris, de la normativa autonòmica (en aquest cas, del País Basc), l'allotjament de classe turística és una activitat econòmica i la modalitat d'“apartament turístic”, una activitat turística.

Per al TS, aquesta interpretació de la inclusió del lloguer turístic com a activitat econòmica és compatible amb el principi que les limitacions del dret de propietat han de ser clares, precises i expresses, ja que és coherent amb la lletra i l'esperit de l'estatut, que és impedir que  s'exerceixi als habitatges una activitat econòmica amb caràcter comercial, professional o empresarial, com és el cas dels apartaments turístics.